Vaig decidir regalar-te una rosa
com a símbol d’un any de plenitud amorosa.
Per dir-te que tot i les dificultats
i tot el dolor que patim plegats
el camí te un final gloriós i bonic.

Però no n’hi havia prou

Llavors vaig pensar en una dotzena
que et fessin recordar les trobades apassionades.
Massa poques vegades viscudes.
Tan intensament gaudides
i tan llargament enyorades.

Però no. Tampoc n’hi havia prou.

Així que seria un ram de cent roses.
Roses sense espines com les nostres abraçades
que fins i tot en mig de tempestes
ens donàvem sense por. Amb confiança.
Amb la seguretat de rebre la frescor matinera de la rosada.

Però no era sufcient.

Ara estic al mig d’un camp de roses vermelles
recollint milions de petons esponjosos,
els donats i els no donats,
per dur-te’ls i que puguis fer-te una idea de com t’estimo.

Aquí estic. Recollint amor
sense poder-te’l portar.